Sinestèsia
La llum i les ombres, en inesperada contradansa, deslliuren
la imaginació i desencadenen el tacte, l’olor, la temperatura i el gust. Blancs
i negres desvetllen els impulsos de l’ànima: tristesa o exaltació, placidesa i
meditació, misteri o meravella, atracció i plaer, tedi, repulsió, inquietud
o... (Respectem aquest racó misteriós).
Totes les arts estimen la sinestèsia, una paraula preciosa
d’origen grec que designa la correspondència entre diverses percepcions.
Associant elements procedents de dos camps sensorials diferents, la poesia ens
ha ensenyat a plorar amargament, a reconèixer les vocals de Rimbaud pel seu
color, i a sentir, com Baudelaire, que olors, sons i colors es responen.
En l’audició de determinades peces musicals, alguns
compositors han experimentat sentiments de color amb una intensitat que també
va envejar Kandinsky, pintor i teòric de l’art abstracte, quan pretenia que els
seus quadres evoquessin sons en la ment de l’espectador.
El món clàssic ordenava els coneixements en la consonància:
déus i muses, parts del cos, emocions, números, colors, pedres precioses,
plantes, animals... La pintura, la música i la poesia conspiren en inacabables
trames secretes per assolir la somiada unitat. Avui poden convocar la
fotografia, que congela el moviment del temps en la retina de qui mira.
I com que l’aliança entre diferents sentits no és exclusiva
dels creadors, deixem que les imatges facin créixer el deliri sinestèsic:
música sobre la pell, il·lusió d’aromes i sabors. I que els seus efectes
perdurin més enllà d’aquestes fotografies. Que la sinestèsia no ens abandoni mai més.